Ves a Saber - Primera Nit
DIMECRES-DIJOUS
Sona el telèfon. Els seus ulls s’obren de cop, surt del mig son en el que estava sotmès. Se’n alegra, a la fi podrà parlar amb algú. Després del ritus protocol·lari (propi d’una recepció d’hotel) una veu dolça i suau li desitja bona nit; se’n alegra encara més: és Ella. Ell torna a dir-li ‘Bona nit’, ara amb un to molt més afable i afectuós. Ella ho accepta de bon grat, però de seguida es posa a parlar de feina: ha deixat de fer un llistat i li demana a Ell si el pot fer per l’endemà. Ell, encantat, diu que sí (de fet li encanta ajudar-la en qualsevol cosa).
Ella continua xerrant de feina però Ell no para atenció a les explicacions que dóna. Només escolta aquella suau veu i, sense saber perquè, se’n recorda dels ocells que el despertaven al matí (quan als matins encara dormia), la qual cosa li provoca una sensació de benestar inimaginable.
La conversa s’acaba, Ell té ganes de continuar escoltant la seva veu, però no diu res que allargui la conversa. De fet, és poc xerraire (i menys amb les noies), sempre ha desitjat poder parlar i ser tan el eloqüent com quan escrivia.
- T’escriuré una carta- li diu. Ella accepta.
S’acomiaden. Hi ha tres o quatre ‘Adéu’ i cinc o sis ‘Fins Demà’. Els últims ‘Adéus’ sonen molt fluixos i el seu (el de Ell), a més, amb tristesa.
Ara torna a sentir-se sol. Li ha demanat que el tornés a trucar, però sap que Ella no ho farà. Es queda pensatiu, captivat encara per aquella veu, però de cop se’n alegra: l’endemà la tornarà a veure, en té moltes ganes. Amb això ja és feliç, se’n conforma amb poca cosa. Després es posa a pensar que, potser, Ella també té ganes de veure’l, però s’ho treu del cap de seguida: - No pot ser que algú com Ella s’hagi fixat en algú com jo- pensa. -A més, Ella ara pensa en un altre (aquell noi amb qui va a les nits a la platja)-.
Ara pensa en allò que li havien dit els amics :’No t’emboliquis amb ningú’ i això l’entristeix: Ell no sap estar sense ningú, té la necessitat imperiosa d’estimar i, el fet que els amics li vulguin negar aquest dret, li crema per dins…
La senyoreta V.H. ha tornat. Només diu ‘Hello’. Ella mateixa s’agafa la clau i puja caminant al primer pis. Al cap de dos minuts torna a baixar i posa sobre el taulell el bolígraf que Ell li havia deixat la nit abans. S’acomiaden amb un somriure, un ‘Thank you’ i un ‘Good Night’. Ell agafa el bolígraf i se’l mira: pensa en que ha d’escriure-li una carta (a Ella, a la veu dolça) però no sap que dir-li.
De fet, pensa que és una ximpleria escriure-li una carta, el que li pogués dir ja li podria dir a l’endemà. Només té sentit -pensa- si és una carta d’amor. Però no pot pas escriure una carta d’amor (a menys que la fes amb molta ‘conya’, però no volia barrejar totes dues coses) ja que tampoc no n’estava segur: Ella l’atreia molt però… Hi sentia amor? De fet, l’havia sentit alguna vegada? Només sap segur que Ella li agradava molt, això si.
Mentre pensa això se’n recorda de l’última carta d’amor que va escriure: va acabar cremada, després de tacada per les llàgrimes sense que arribés a la seva destinatària. Aquella carta li va costar molt d’escriure, encara li va costar més cremar-la. A més, Ell no estava acostumat a escriure cartes personals, n’havia escrit molt poques.
Mira l’hora: dos quarts de dues. - He de regar- es diu. Se’n va al jardí a emplenar la regadora i rega les plantes.
Tornar al jardí per tornar a emplenar la regadora i rega les altres plantes. Torna al jardí a deixar la regadora. Allà baixa la veu: sense adonar-se’n esta cantant, gairebé cridant. - Potser sí que sóc boig- diu en veu alta.
Torna a recepció i s’asseu a la porta a fumar una cigarreta. Mira els carrers buits, immòbils. Al final del carrer veu algú que camina en direcció a l’hotel i els seus llavis esbossen un somriure, però abans de poder reaccionar aquest algú ja ha girat per la cantonada. -Ningú- pensa resignat. Es posa dret i va a asseure’s al sofà, amb els peus recolzats a la butaca. Allà, mentre encara pensa que li escriuria es queda profundament adormit: fa dies que no dorm.
El desperta la furgoneta del pa: entra la caixa de croissants a recepció i continua dormint al sofà: no té forces per res. Al matí es desperta content i va a portar els croissants a la cuina. Al tornar es posa a llegir el diari: res d’interessant, com sempre. Li sap greu no haver escrit la carta. Decideix escriure-li alguna cosa al seu punt de llibre (al d’Ella): escriu una petita conversa en francès i, al final, un desig (‘un bise sur l’eau’).
Al cap de poca estona arriba la Carme: Ell, com cada dia, la rep cantant. Avui esta molt content: passarà el matí amb Ella a la platja: serà capaç de dir-li alguna cosa? o es limitarà, com sempre, a jugar amb ella (o millor dit, a deixar que Ella jugui amb Ell)?.
Tags: conte, hotel, nit, Ves a Saber
